Ciutat Morta, i Estat Mort?

2015-02-03 23:47

 

 

 

Després d'haver vist el documental "Ciutat Morta" em sembla just i necessari fer una anàlisi del que ha passat en el cas 4F. Al meu entendre, aquest cas ha tret a la llum, no només la quantitat de gent corrupta immersa en les institucions de l'Estat, sinó també el veritable caràcter lliberticida que podria tenir el possible futur Estat Català, el que té l'Estat Espanyol i en general el que han tingut, tenen i seguiran tenint en major o menor mesura tots els Estats.

 

En primer lloc cal analitzar quines són les parts implicades en aquest cas: Participants de la festa del teatre ocupat (1), Ajuntament de Barcelona (2), l'autor del llançament del test (3),la Guàrdia Urbana, els Mossos d'Esquadra, els serveis de neteja de l'Ajuntament de Barcelona (4), metges (5), jutges (6), polítics (7), mitjans de comunicació (8) i l'Institut Català d'Avaluacions Mèdiques (ICAM) (9).

 

Un cop anomenades totes les parts (encara que segur que se m'en escapa alguna), veiem que els implicats en aquesta tragèdia, menys el que va llançar el test, són part de l'aparell estatal. Tant els que formarien part d'un futur Estat Català (Ajuntament de Barcelona, Guàrdia Urbana, Mossos d'Esquadra, metges, Mitjans de comunicació, polítics i l'Institut Català d'Avaluacions Mèdiques) com els que conformen l'actual Estat Espanyol (tots els jutges que van participar en aquest cas: els jutges locals, els de l'Audiència Provincial i els del Tribunal Suprem).

 

Amb això no vull dir que tots els funcionaris i polítics són corruptes, que tots els policies siguin torturadors, que tots els mitjans de comunicació manipulin i ocultin informació sempre, etc. Encara que, cada vegada més, ens adonem que si bé no és una gran part, si que és la part que més poder té dins de l'Estat, la que normalment està més directament relacionada amb aquest tipus d' "escàndols". I no ens auto-enganyem, la culpa de tot això no només pot recaure en un partit polític al que es pot fer fora del poder; no han estat dos guàrdies urbans violents als quals es pugui empresonar i ja està; això va més enllà: l'arrel que es puguin donar aquests esdeveniments es pot trobar en la mateixa naturalesa intrínseca de l'aparell estatal-capitalista; és la pròpia naturalesa dels estats que des de fa segles governen el món amb mà de ferro el que porta a les persones que hi participen a actituds més que reprobables. Les èpoques de bonança econòmica ens han fet veure la cara amable i "social" d'aquesta institució però en èpoques crítiques la seva naturalesa monstruosa es presenta a totes llums per a sorpresa de les majories. La reflexió que crec que hauríem de fer, tenint en compte el posicionament en el qual s'inscriu l'actuació de la Plataforma pel No-Sí, és la següent: És la creació o el manteniment d'un Estat part del problema o de la solució? La creació d'un nou Estat, encara que sigui més petit, millorarà en les qüestions essencials la vida de les persones? No serien part important de qualsevol Estat, també de l'Estat Català, els implicats en el 4F?

 

Al llarg de la història hem vist com la majoria de les persones, fins i tot les més radicals i les que millor voluntat i intenció tenien per canviar la societat, han sucumbit front l'estructura de l'Estat, convertint-se en part d'ell i en el millor els casos conformant-se amb reformes que en general han canviat en poc o gens aquest sistema lliberticida. Són masses els exemples, encara que siguin en un altre escenari, en una altra època, per creure que aquest cop serà diferent: La "revolució" Bolivariana a Venezuela (10), la transició i la 2a república a Espanya (11), l'arribada al poder dels Verds a Alemanya (12), la revolució Bolxevic a l'antiga URSS (13), etc. Així, veiem que són les estructures de l'Estat i les persones que hi participen, les que, estant tan allunyades del 99% de la gent, fan impossible que visquem en una societat lliure en què aquest 99% pugui decidir sobre totes les facetes de la vida. L'Estat, en qualsevol època, lloc o forma i cada vegada més amb una aparença "democràtica" que té la funció de legitimar la seva concentració de poder, aconsegueix que les coses es mantinguin al seu lloc perquè una petita elit governi a la resta pels segles dels segles i és que, com algú va dir alguna vegada "La millor manera d'esclavitzar algú és fer-li creure que és lliure".

 

Aquest Estat i aquests partits polítics -tant catalans com espanyols- que en comptes d'apostar per les escoles lliures, aposten per l'educació "pública" (en realitat seria millor dir-estatal) en la qual es castra la creativitat dels nens i se'ls prepara per al treballat assalariat (l'esclavitud del segle XXI com canta Evarist); que en comptes d'apostar pel treball lliure i autònom ens fa ser yonkis del treball assalariat i quan no el tenim, ens fa sentir pàries o inútils complets; que en comptes d'apostar per la sobirania alimentària, aposta per la importació i exportació d'aliments (en el millor dels casos no transgènics) que en comptes d'apostar per l'autogestió de la salut, aposta per una sanitat "pública" que finança a les farmàfies; que en comptes d'apostar per habitatges amb menor impacte en la natura i amb menor necessitat de recursos naturals (com proposa per exemple la permacultura) aposta per aquests monstruosos i lletjos edificis de ciment; que en comptes d'apostar per la vida rural fa tot el possible per atraure la gent a les ciutats amb tots els problemes que això comporta. Podria fer una llista infinita però crec que ja ha quedat clar el que volia dir. Algú pensa que aquestes apostes estatistes ens emanciparan com a poble, ens faran persones lliures i autònomes?

 

És veritat que hi ha alguns (molt pocs) partits polítics -com les CUP- que aposten per algunes de les propostes que he comentat i que em semblen claus per a una transició cap a una societat lliure. Tot i així, vist el canvi que ha fet David Fernández en poc temps (i no, una abraçada no vol dir que t'hagis venut a l'enemic però ell sabia de la importància d'aquest gest i tot i així ho va fer) i pel que he comentat de les estructures de l'Estat, no seria difícil imaginar veure'ls deixar de banda aquestes propostes emancipadores un cop es fessin amb el poder. No dic que no tinguin bones intencions, sinó que és molt difícil participar en les estructures d'Estat per intentar canviar-les sense que elles et canviïn a tu. La pròpia estructura de l'Estat -i més en la seva variant inscrita en un mercat globalitzat- fa molt difícil portar a terme les teves idees o poc a poc et porta a contradiccions flagrants (Els verds a Alemanya són un bon exemple). D'altra banda, no cal esperar que tinguin més poder per veure la contradicció que suposa l'apel·lació tan notòria que fan al "poder popular" i alhora la seva legitimació de les estructures d'Estat participant al Parlament. Com deia Murray Bookchin: "L'apel·lació al poder de l'Estat invariablement legitima i enforteix l'Estat, amb el resultat que, en efecte, disminueix el poder del poble. El poder no permet cap buit en la vida pública. Tot el poder que l'Estat guanya sempre ho fa a costa del poder popular. Al seu torn, tot el poder que el poble adquireix, sempre ho fa a costa de l'Estat. Legitimar el poder de l'Estat és, per tant, deslegitimar el poder popular.” (14) Al meu entendre l'única participació en les institucions “oficials "que podria contribuir a la transició cap a un canvi de sistema podria ser la de participar en les eleccions municipals i una vegada aconseguits "representants" que aquests actuessin com a delegats vinculant les decisions a una assemblea popular.

 

Per altra banda trobem Podemos, aquest monstre amb careta de ventafocs, i tots els que aquest partit està arrossegant a la deriva (15) (Guanyem Barcelona, ICV-EUiA, Procés Constituent i Equo). Encara que en un principi les seves propostes puguin semblar bones, si les analitzes a fons t'adones que no poden portar més que petites millores a curt termini, abans que ens deixin en una situació encara pitjor de la que estem. I això sense tenir en compte el sospitós que són les milers d'hores que han regalat a Pablo Iglesias els grans mitjans de comunicació, que tenen com a propietaris a gent de l'extrema dreta o als bancs entre d'altres, i Pablo, no ens enganyis amb això que et conviden perquè fas pujar l'audiència. Però bé, a poc a poc es van traient la careta de ventafocs i es va veient el que pretenen. En el programa de Jordi Évole, Pablo Iglesias va dir que pretenia acabar amb el capitalisme però que primer volia augmentar el consum de les famílies (això si que és utopia i el de més són tonteries). Casualitats de la vida (o no), fa poc l'FMI i alguns capitostos van declarar que implantar les polítiques d'austeritat havia estat un error i que ara calia incentivar el consum. Una altra notícia aclaridora és que alguns columnistes del "Financial Times" recolzaven les mesures econòmiques de Podemos i ells, orgullosos, ho van publicar en el seu diari "El Público". A Pablo també se l'ha vist dient que si era necessari pujaria el pressupost del Ministeri de Defensa (de guerra, vaja), com si no fos suficient la despesa que suposa pels contribuents el mantenir tota aquesta maquinària de guerra. Vistos aquests "detalls" ja es veu per on van els trets amb els nous cants de sirena dels vells partits actuals: canviar-ho tot perquè res canviï.

 

Malgrat tot sóc optimista i crec que igual que el poder de l'Estat augmenta cada any (per molt que ens facin creure que els Estats són simples titelles de les multinacionals i que les "democràcies" estan segrestades), també està augmentant progressivament el nombre de persones que impugna ideològica i pràcticament el parell Estat-Capital, la gent que crea projectes que crec que poden ser el començament d'una transició cap a una societat lliure. A més, m'atreviria a dir que Catalunya pot ser un dels territoris del món on més experiències d'aquest tipus s'estan creant: Grups d'estudi, de consum, monedes alternatives, cooperatives que gairebé no depenen del mercat, okupacions i compres de terrenys o pobles sencers en els quals no existeix el treball assalariat i es viu respectant l'entorn, la Cooperativa Integral Catalana com a iniciativa de transició i autogestió a un nivell més macro, etc. Per això pot ser Catalunya, sense oblidar-nos d'Euskal Herria, la que en els últims anys ha patit més repressió per part de l'Estat Espanyol (només cal veure el surrealistes que han estat les últimes detencions d'anarquistes a Barcelona). Aquests intents d'independència real enfront de la independència simbòlica que proposen els Estats sempre seran soscavats des de les institucions de poder, es pintin del color que es pintin.

 

Tampoc em puc oblidar del que està passant a Síria amb els kurds, un poble reprimit des de fa milers d'anys per tot tipus de civilització i Estat (En els últims anys 5: Iran, l'Iraq, Turquia, Síria i l'Estat Islàmic). Un poble que durant molts anys ha lluitat per tenir un Estat propi (seguint una tradició marxista-leninista) i que fa uns anys van decidir que no volen un Estat i que estan més ben organitzats mitjançant assemblees confederades o almenys d'una forma molt més horitzontal. Els kurds posen de manifest la voluntat que tenen de no reproduir estructures de dominació de qualsevol tipus, l'Estat com una d'elles per excel·lència, sinó autoorganitzar la vida des dels territoris i la diversitat de persones que habiten en ells.

 

Però bé, essent realistes cal deixar clar que és una petita part de la població, la que està lluitant en aquesta línia d'alternatives a l'Estat. Per això i potser pel meu no molt llunyà passat com a defensor de la independència d'Euskal Herria (que en realitat era la recerca de la creació d'un nou Estat Basc), crec que seria molt important compartir debats amb l'Esquerrra independentista i amb la gent de base o votants dels partits d'esquerra en general. Crec que, sobretot la gent jove, a causa de l'educació estatal i de la desinformació massiva, només té, simplificant-ho molt, dues visions des de les quals es poden afrontar els problemes d'avui dia: la visió neoliberal i la visió socialdemòcrata. Les idees i les pràctiques llibertàries, en molts casos i m'atreviria a dir que en la gran majoria, o són desconegudes, o mal interpretades, o es té la creença que són propostes irrealitzables i discursos utòpics (sense conèixer les propostes i projectes a fons i sense tenir en compte el que ja s'està fent avui en dia però que habitualment està tergiversat o ocultat a ulls de la majoria) o en molts altres casos simplement es té la creença que els participants en elles són gent marginal (el típic perroflauta o peusnegres). Per això, la divulgació en els àmbits de l'esquerra que advoca per la "democràcia" representativa de les idees i de les accions llibertàries que s'estan duent a terme avui dia és, en la meva humil opinió, una peça clau en l'esdevenir d'un canvi radical.

 

Finalment no em queda més que solidaritzar-me amb totes les víctimes, directes i indirectes, de tot aquest cas "surrealista" del 4F que ha causat tant de mal i que ens ha mostrat, un cop més, la naturalesa cruel de l'Estat. Com explica Juan Pintos, encausat, torturat i empresonat per aquest muntatge en un comunicat recent (16), no es tracta en polèmiques com la que ens ocupa de cercar culpables en les persones concretes sinó d'obrir els ulls davant la veritable naturalesa de les institucions que suposadament ens protegeixen, ens governen o ens "representen".

 

Llegeix l'article en PDF aquí.

 

Ibai Iriondo, Barcelona

 

NOTES

 

1- Tot i que no va tenir res a veure en el desenllaç d'aquest tràgic cas, crec que és important comentar la irresponsabilitat que tenien els organitzadors i participants de les festes que es muntaven al teatre ocupat, que segons explica el documental, eren nombroses, massificades i duraven fins a la tarda del dia segïuent, no deixant descansar als veïns.

 

2- Les festes del teatre ocupat, a diferència d'altres, eren permeses a mode de venjança per l'Ajuntament de Barcelona a causa de la lluita que van portar a terme els veïns (amb la solidaritat de més barcelonins) de la Ribera, que és on se situava el teatre. El documental "El Forat de la vergonya" explica els fets i les formes de resistència del seu veïnat a l'especulació immobiliària per part de l'Ajuntament de Barcelona. L'Ajuntament, en comptes de no permetre l'entrada a la festa abans que comencés, va decidir que era bona idea desallotjar-la quan ja era plena de gent (segurament molts sota els efectes de l'alcohol), sabent el que podia succeir (i no em refereixo al fet que deixessin a un guàrdia urbà en estat vegetatiu).

 

3- També cal denunciar la responsabilitat que té en el cas 4F el que va llançar el test i covardament no es va auto-inculpar, ni al principi, ni més tard després d'haver vist com transcorrien els fets. Aquí caldria investigar també si, després que la policia acusés als altres 5, l'autor del llançament es va intentar lliurar o no; veient com han anat les coses si ho hagués intentat segurament hagués estat pressionat per la policia perquè no declarés, ja que la seva versió hauria contradit la versió "oficial" que és "biomecànicament impossible" com s'explica en el documental. Tot i així prefereixo pensar que no va ser això el que va passar.

 

4- Sí, complien ordres i si haguessin sabut quina era la situació segurament no ho haguessin fet, però en aquest sistema estatal-capitalista, cadascú s'ocupa d'allò seu, de la feina que se li assigna, i ficar-se en el que se suposa que no et pertoca sol comportar problemes, en aquest cas la pèrdua del teu lloc de treball.

 

5- En el documental un dels torturats explica com el metge que el va atendre no semblava sorprès davant la pallissa que havia rebut, amb la qual cosa es pot treure la conclusió que era una cosa habitual per a ell. Caldria veure si era el metge de confiança de la policia, si hi ha molts més metges que encobreixen aquests casos o si la policia els pressiona de manera que no els queda una altra opció que tancar els ulls.

 

6- En particular la magistrada Carmen García Martínez, però també els jutges provincials que van ratificar la condemna i sobretot els jutges del Tribunal Suprem que van augmentar la condemna.

 

7- Els polítics que en aquest moment governaven a l'Ajuntament de Barcelona i, en particular, l'alcalde Joan Clos, que va mentir descaradament. En aquest sac també caldria posar-hi als que estaven i estan a l'oposició i en el seu dia no van fer res o més aviat poc per aclarir els fets. A més, molts ara es mostren indignats quan en el seu dia van guardar silenci. En els dies següents a l'emissió del documental s'ha pogut demostrar la hipocresia i la falta de responsabilitat que tenen els “representants” dels votants i alguns altres personatges que tenen influència sobre l'opinió pública. En algunes xarxes socials s'ha demostrat com alguns van fugir d'estudi (entre ells Ricard Gomà d'ICV-EUA), altres desconeixien el cas deixant en evidència la seva incompetència (entre ells Gemma Calvet, diputada al Parlament (ERC) i advocada) i altres directament van donar suport a la versió oficial atacant als que s'oposaven a ella (com ho va fer Pilar Rahola, tertuliana radiofònica i televisiva). Aquesta és la transcripció d'algunes de les piulades que he comentat:

 

Ricard Gomà: És urgent reobrir el cas que denuncia Ciutat Morta. Cal una investigació a fons i amb transparència.

Albert Martinez (Periodista de la Directa): Ricard, exactament això és el que et vaig demanar el 2007; però no vas moure ni un dit, des d'aleshores vas perdre tot el meu respecte.

Ricard Gomà: Vam cometre l'equivocació de no ser prou actius amb l'exigència d'esclarir els fets, a la llum del que denuncia Ciutat Morta.

Albert Martinez (Periodista de la Directa): Ricard, no va ser error, va ser càlcul, em vas dir: "no podem pressionar tant el PSC, només controlem la nostra àrea, aixi són equilibris".

 

Pilar Rahola: Acabo de veure Ciutat Morta, impressionant i colpidor. Fa preguntes doloroses i mostra vergonyes. La revisió del cas és indispensable.

Ramon Subiros: Rahola, espero que feu pressió des dels mitjans escrits i audiovisuals o quedarà en l'oblit.

Pilar Rahola: Se'ns dubte, no ho podem deixar. Jo em comprometo a escriure sobre el tema.

Mundo Barcino: Rahola, ja ho vas fer, demanaves a les mares que marxessin al seu país, t'en recordes?

 

Carmen Calvet Barot (ERC): Gran tasca d'investigació independent a Ciutat Morta. Eina imprescindible per un nou Estat. Gràcies TV3. Felicitats al bon periodisme.

 

 

8- El mitjà de comunicació més implicat és la ràdio televisió "pública" catalana, que ha manipulat i silenciat el cas fins que la pressió social li ha estat insuportable. Una de les raons que hagin emès el documental censurat pel jutjat numero 25 de Barcelona pot ser el fet que calculèssin que tard o d'hora, la majoria de la societat catalana l'hagués vist i era millor emetre'l ara per les conseqüències, fins i tot més nefastes, que pogués haver tingut el no fer-ho. En aquest sac també s'hi pot posar a tots els grans mitjans de comunicació que intencionadament no han parlat del tema o ho han fet mostrant només la versió oficial, i dic grans mitjans de comunicació perquè els petits poden tenir l'excusa que no van tenir recursos suficients per arribar a conèixer aquest cas, els grans no.

 

9- Institut Català d'Avaluacions Mèdiques (ICAM). Aquest organisme depèn de la Generalitat i va ser l'organisme que va realitzar l'avaluació psiquiàtrica als guàrdies urbans Víctor Bayona i Bakari Samyang implicats en el cas i acusats de torturar els detinguts. L'ICAM va decidir concedir-los la incapacitat absoluta per raons psíquiques i gràcies a això estan cobrant la jubilació daurada de 1600 euros i 1800 euros, amb 34 i 38 anys respectivament.

 

10- Recomano el documental "Venezuela: Nuestro petróleo y otros cuentos" de Gabriel Muzio i el llibre "Venezuela: La revolución como espectáculo” de Rafael Uzcátegui.

 

11- Successos com els que van ocórrer a Casas Viejas on la Guàrdia Civil assassinà sense cap objecció a molts dels habitants del poble gadità per ordre del president de l'Estat Republicà.

 

12- Recomano l'article "Del partit-antipartit al partit-partit" extret del llibre "The subversions of politics", de Georgy Katsiaficas.

 

13- Una de les polítiques (si és que se li pot dir així) més cruels dutes a terme per la URSS va ser l'Holodomor, també anomenat genocidi ucraïnès, que és el nom atribuït a la fam que va assolar el territori de la República Socialista Soviètica d'Ucraïna, en el context del procés de col·lectivització empresa per l'URSS, durant els anys de 1932-1933, en la qual haurien mort de gana entre 1,5 i 10 milions de persones (aquestes xifres varien molt segons la versió dels fets ).

 

14- "Rehacer la sociedad: senderos hacia un futuro verde (Murray Bookchin, 1990).

 

15- Dic que els estan arrossegant a la deriva perquè han arribat a un principi d'acord per presentar-se conjuntament a les eleccions municipals de Barcelona.

 

16- http://www.grupotortuga.com/Barcelona-Comunicado-de-Juan